Viatgem en el temps. De vacances a la Prehistòria!

Reproducció de les galeries del jaciment

S'acosta l'estiu i comencem a somiar en les vacances. On podem anar aquest any? Però... i si féssim un viatge diferent, un viatge en el temps? El més lluny possible, a la prehistòria!

Això és el que ens hem proposat al CLJ per aquest juny: geogràficament no ens mourem de casa, ens quedarem a Catalunya, però viatjarem 7.000 anys enrere, al neolític. I com ho farem??? A través de la lectura, que surt molt bé de preu!

Per acomiadar el curs aquest juny llegim Gent de Pedra, de Carme J. Huertas. Paralel·lament, ens n'anirem de visita al Parc Arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà. Aquest jaciment, de 6.000 anys d'antiguitat, forma un dels patrimonis més importants del neolític europeu, i és el conjunt de mines estructurades en galeries, més antic d'Europa. D'ell se n'extreia la variscta, un mineral de color verd, que els homes del neolític empraven per fer joies i intercanvis amb d'altres pobles.

Aquesta visita ens ajudarà a completar el viatge iniciat amb la lectura. De vosaltres depen que continueu viatjant en el temps!

VISITA: DIJOUS 30 DE JUNY, A LES 17.30 H. Ens trobarem tots directament a les portes del Parc!

Ara estem llegint...

Gent de Pedra,

de Carme J. Huertas.

 Viatgem fins a la prehistòria, fins a una tribu que viu a la vall Tancada. Mentre a la resta del territori s'ha iniciat el procés cap al neolític, la Gent de Pedra segueix vivint dins de la terra, entre penyes. Tenen la força de la roca. Per a ells la pedra ho és tot: eina, arma, casa i, també, déu. La vall Tancada és segura perquè els guerrers del Gran Bruixot la vigilen. Fins que un bon dia, pel mateix camí que segueix el sol cada matí, arriba un jove intrèpid que ho capgira tot.

Ara estem llegint...

Paraules emmetzinades, de Maite Carranza. Premi Edebé de Literatura Juvenil 2010.

Què va passar amb la Bàrbara? Mai no es va trobar el seu cos ni es van aconseguir proves per detenir cap culpable. Una trucada a un mòbil capgira el destí de moltes persones: el d'un policia a punt de jubilar-se, el d'una mare que ha perdut l'esperança de trobar la filla desapareguda, el d'una noia que va trair la seva millor amiga. Paraules emmetzinades és una denúncia valent dels abusos sexuals infantils, les seves conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el nostre món benpensant.

Aquí teniu una entrevista amb l'escriptora, publicada a El Periódico el passat dijous 28 d'abril:

Maite Carranza: «Volia transmetre l'angoixa i el dolor d'una víctima d'abusos»

Amb un bagatge de més de 40 obres infantils i juvenils, l'autora de la trilogia La guerra de les bruixes -traduïda a 25 llengües i 375.000 exemplars venuts- va aparcar la fantasia per denunciar i trencar el tabú dels abusos sexuals a nens, inspirats en els casos de Natascha Kampusch i Elisabeth Fritz, a Paraules enverinades. Amb aquesta novel·la, Maite Carranza (Barcelona, 1958) va guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil 2010.

-S'acaba de complir el 25è aniversari del millor dia de la seva vida.
-¡Sí! Va ser el dia en què va néixer la meva filla i que em van portar a la clínica el meu primer llibre, Ostres tu, quin cacau! Em vaig estrenar com a mare i com a escriptora. No et creus que ets mare fins que no veus el bebè, i publicar un llibre és molt semblant. El veus, el toques, l'ensumes i dius: '¡L'he escrit jo!'.
-¿Què li dóna el públic infantil i juvenil que no li ofereix l'adult?
-El 1999 vaig publicar un llibre per a adults i vaig posar-hi molta il·lusió, però no vaig trobar el que trobava en el lector infantil i juvenil: estimació, afecte, emoció. Quan l'escriptor s'hi acostuma, a això, la literatura per a adults és un univers molt fred. M'hi vaig sentir molt sola. La cara dels adults no reflecteix amb tanta sinceritat com els nens, per bé i per mal, l'experiència lectora.
-¿I professionalment?
-El llibre infantil i juvenil es perpetua, es llegeix generació a generació. Et fa sentir més viu i útil com a escriptor. Alguns no moren mai. Ostres tu, quin cacau! suma 24 edicions.
-¿I Paraules enverinades?
-Va ser una aposta conscient el fet de dirigir-la al lector jove, a qui havia estalviat històries brutes o dures, que sí que vaig usar per a guions de tv movies. Volia que a través del llibre es parlés dels abusos a les escoles per ajudar possibles víctimes.
-I, a més de quatre edicions, ja ha fet 30 xerrades en instituts.
-És fàcil que sigui recomanat a l'aula perquè el professor veu que obre una porta fins ara tancada. Els joves parlen de temes que desgraciadament no es tracten a l'entorn escolar ni al familiar, com la gelosia, la possessió dins la parella, la manipulació psicològica, la síndrome d'Estocolm... Han d'entendre que ningú et pot dir 'et mato perquè t'estimo'. Els nois et diuen 'jo m'estimo la meva nòvia i no m'agrada que parli amb altres', i les noies 'si el meu nòvio no està gelós significa que no m'estima'. Hem de corregir aquest concepte erroni de l'amor.
-Els abusos sexuals infantils continuen sumant titulars.
-Però la majoria de notícies són de casos de fa 20 anys o 40. És un tema ignorat i silenciat. N'hi ha poques d'abusos intrafamiliars, que són més del 80% de casos. Són els que hipòcritament no es denuncien per evitar un escàndol a la família i són els que els nens se senten més desemparats perquè els pares, que els haurien de protegir, en són responsables o còmplices.
-Ha dit que quan escrivia la novel·la sentia por, fàstic i ràbia. ¿Ha parlat amb alguna víctima?
-Em vaig esforçar a transmetre l'angoixa i el dolor que sent una víctima. I sí, algunes m'han abraçat plorant. Estan ferides de per vida. Les que llegeixen el mateix que els ha passat explicat per un altre s'adonen que és una cosa comuna i s'alliberen de la culpa que els ha inculcat l'abusador. Unes professores em van explicar dos casos de criatures que van esclatar a plorar i van explicar què els passava.
-La dona, a la seva obra, és forta.
-Em considero lluitadora. Als 16 anys ja militava al PSUC i havia anat a tantes manifestacions com alguns altres en tota la vida. Creia optimistament que el món tendia a l'igualitarisme, però amb els anys m'he tornat més feminista. Veus que són xacres molt difícils de modificar i que es perpetuen. Els meus personatges femenins posen el dit a la nafra en temes que haurien d'estar resolts, sobretot a Espanya, on s'ha maquillat una igualtat que dins les cases i les consciències no existeix. El discurs imperant ha estat la misogínia.
-¿Quin poder de bruixa elegiria?
-La immortalitat no, aquesta recerca és una quimera, i ¡és molt cansat viure tant! Però sí la invisibilitat, desaparèixer de tant en tant.
-I si fos invisible ¿què li agradaria veure sense ser vista?
-Ha, ha. ¡El meu enterrament! Veure qui plorarà i qui fingirà.
-¿Sorpresa de ser finalista a Català de l'Any?
-Molt. Quan et dediques a una tasca tan anònima i invisible com és l'escriptura infantil i juvenil no estàs acostumat al ressò mediàtic i les seves exigències.
-¿Què voldria que els llibres transmetessin als seus tres fills?
-El que jo he volgut transmetre: l'amor a la vida, que la vida és una aventura i que el millor que poden tenir per viure-la és la confiança en si mateixos. I que una porta tancada en pot obrir una de millor.